La llegenda de Sant Jordi

Demà, dia 23 d'abril celebrem la diada de Sant Jordi, i a casa nostra és una data ben assenyalada. Per a nosaltres és una festa de cultura, lectura i també amor. La nostra tradició és regalar un llibre i una rosa a les persones que estimem. Però també és tradició sortir al carrer, passejar, fullejar els llibres de les parades que omplen els carrers per un dia, escollir la rosa més bonica pels nostres estimats, i la llegenda. Els carrers de tots els pobles i ciutats de Catalunya s'omplen de parades de llibres i roses, i, sobretot de gent; ningú vol perdre's l'especial ambient que només en aquesta data es respira als nostres pobles. Tot i així, personalment crec que no som poc conscients del tresor que tenim, de la sort que suposa una tradició com aquesta. 

Per posar-hi el meu gra de sorra, i tot i que no té res a veure amb la joieria, avui vull recordar la llegenda. La llegenda de Sant Jordi se'ns explica des de ben petits, i el drac i la princesa formen part de la iconografia de la diada amb tanta o més importància que els llibres i les roses. 
Per aquest motiu avui, vigília de Sant Jordi, voldria rellegir i oferir-vos, la llegenda de Sant Jordi i el Drac:


Aquest és el text d'una versió moderna de la llegenda de Sant Jordi i el drac, publicat al llibre "Costumari català. El curs de l'any, volum III", recollida per Joan Amades.



"Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc. 


Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. 

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. 

I heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ésser pa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué a que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al catau de la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici. 

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre. 

I entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre seguí tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles, ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí. 

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc, i així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví; per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal mereixia, i desaparegué misteriosament com havia aparegut." 

Text extret del Costumari Català de Joan Amades. 

Font: http://www.festes.org/noticia.php?id_noti=45





Entrades populars

Imatge

Trendy turquoise